de pólvora i armes d´arcabusseria. Les batalles sagnants es rememoren amb l´ús d´un element
essencial a l´estructura festiva. El so atronador produït per les lluites d´arcabusseria, es converteix
en el protagonista després de la representació dels parlaments. L´espectacularitat i l´olor de pólvora
cremada destaquen i evidencien, més si cap, el gran sentiment fester i, alhora, incideixen mitjançant
aquests elements a la confrontació simbòlica morocristiana d´antany. No cal dir que tots aquests
actes es desenvolupen baix una estricta seguretat, amb l´objectiu comú de previndre accidents per la
manipulació de pólvora1 i la disparada de les armes (trabucs, arcabussos i espingardes).
L´ús de la pólvora segueix un ritu d´herència significativa àrab. La costum i l´arrelament
valencià als coets, les traques, els castells d´artifici... prové, bàsicament, de la tradició ancestral
berber quant a mode d´homenatge maniobraven i realitzaven exercicis a cavall amb armes
d´arcabusseria en honor dels amics (conegut, popularment, com còrrer la pólvora). Actualment, la
utilització2 d´aquest element s´ha transformat i serveix per destacar de manera sorollosa uns actes
de clara simbologia religiosa. Per tant, l´ús de la pólvora és un factor diferencial d´altres festivitats
alienes als Moros i Cristians.
Si mirem enrrere, també apreciem, de seguida, que a les primeres manifestacions festives als
segles XV, XVI i XVII, la soldadesca3 realitzava les funcions d´acompanyament i tir de salves en
honor al patró i les autoritats locals reunits baix la fisonomia de companyies, milícies o confraries.
Aquestes companyies desenvolupaven les graduacions, els exercicis i la utilització d´armes de foc
pròpies de l´exèrcit. A més a més, quant els individus d´aquestes milícies adoptaren la indumentària
característica del bé (cristians) i del mal (àrabs) incentivaren, clarament, la definició i el sorgiment
de la festa de Moros i Cristians. Certament, l´acompanyament i els simulacres guerrers entre els dos
bàndols definits necessitaven d´un context i marc on escenificar amb rigor, de manera històrica, uns
fets perpetuats pel temps i, quelcom més important, successos locals de gran rellevància transmesos
de forma específica mitjançant les ambaixades.
Per descomptat, l´ús d´arcabusseria a les festes és essencial i si aquesta desapareix, la festa
perdrà la seua identitat. És l´element que la diferencia, en gran mesura, d´altres. Així i tot, la pérdua
d´aquest factor possibilitaria, ben segur, la denominació de carnestoltes a la mateixa, ja que perdria
tota la seua simbologia. En algunes localitats del sud de València i nord d´Alacant encara perviu no
sols la utilització de les armes de foc als simulacres sinó, també, a les processons i als trasllats de
les imatges de les esglésies i les ermites. Pobles festers com Cabdet, Petrer, Villena, Cocentaina,
Biar, Castalla, Llutxent, Ontinyent... tenen la tradició d´emprar les armes a les romeries i les
processons, una activitat que exalta, encara més, la importància de la pólvora als actes.
Així i tot, la festa no ha estat exempta de les prohibicions en alguns períodes de la història.
L´any 1707 el rei Felip V va prohibir l´ús de pólvora per a salves i, posteriorment, Carles III el 28
de setembre de 1771 va establir per R. O. la prohibició de la venda, la fabricació i el tir
d´arcabussos dins de les localitats.
No obstant això, la insistència de moltes localitats com Ibi, Banyeres de Mariola o Yecla, entre
d´altres, les quals enviaren documents de protesta van motivar que el rei es retractara de la
prohibició i, poc a poc, anara dictant llicències per establir de nou les activitats festeres.
Ara bé, les armes4 també han sofrit una evolució al llarg de la història. Primerament, l´ús més
comú era el de l´arcabús (arma amb canó de ferro i caixa de fusta amb trets similars al fusell, la qual
es disparava amb una metxa mòbil col·locada a la mateixa arma) i de característica, principalment,
cristiana. Si més no, al mateix temps s´utilitzava l´espingarda5 (escopeta d´espurnes de tub molt
llarg usada en diferents reductes de cultura àrab) per als representants del bàndol de la mitja lluna. I
finalment, el trabuc6 (arma de foc de major calibre però més curta que l´escopeta ordinària i un canó
ample a la boca). Aquesta darrera no s´usava per les milícies sinó que a partir de 1950, va anar
implantant-se la seua utilització a les festes de Moros i Cristians fins a convertir-se en un article
indispensable per a la mateixes. A més, si ens fixem en l´ús que n´han fet les tropes, ben cert,
s´apreciarà que sols la Marina la va emprar i no estava catalogada com a arma reglamentària per
l´exrècit. Amb tot, l´efectivitat del seu tir a una distància inferior a 15 metres facilità que els
bandolers la usaren per als assalts de camins, propiciant així històries romàntiques. Indubtablement
la unió del trabuc a les llegendes és clara, així com la relació d´aquest a un succés com quant
s´exercia la política del trabuc, que consistia en pujar els impostos d´una manera exagerada,
encaminant a que es designara de forma col·loquial al Ministeri d´Hisenda com Ministeri del
Trabuc.
Tot i això, s´ha de destacar que a l´edat mitjana ja existia una màquina de guerra denominada
trabuc. Aquesta s´emprava per llançar pedres contra els edificis i les muralles. A més, a França, es
denomina tromblon i, si més no, a la zona de llevant es conegut com a taronger per ser la seua boca
del calibre del cítric. Amb tot, la seua repercussió es generalitzà per la seua longitud i pes (medeix
menys d´un metre i pesa menys de 4 kilograms) i per la seua facilitat de càrrega (per tindre la boca
ampla). Al Diccionari Estadístic de Pascual Madoz7 apareix una referència a les festes de Moros i
Cristians i al trabuc on descriu “...se celebra con gran estrépito de trabucos”.
En conclusió l´ús d´arcabusseria i les corresponents armes de foc van lligades, innegablement, a
les festes de Moros i Cristians per ser un dels pilars en els quals es fonamenta la festivitat, els actes i
la simbologia. Per tant, és un factor importantíssim i diferencial.
Alfred Garcia Arlandis
1-Carlos Bañús Comas. Pólvoras y explosivos
2-Manfredo Monforte Soler. Las pólvoras y sus aplicaciones.
3-Alfred Garcia Arlandis. L´armadura del caragol. Isbn 978-84-616-1001-3
4-J. E. Casariego. Tratado de las armas
5-Francesc Ferrer Pastor. Diccionari valencià-castellà.
6-Enciclopèdia catalana.
7-Diccionari Estadístic de Pascual Madoz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada