dimarts, 6 de maig del 2014

L'ORDRE DELS POBRES CAVALLERS DE CRIST, ELS TEMPLARIS

L'edat mitjana va ser fecunda en històries de cavallers èpics, llegendes i en la creació d'ordres militars les quals vetlaven pels interessos de les comunitats més desfavorides. Amb un clar component espiritual i religiós es constituí una de les Ordres militar més rellevants de la història, els Templaris1.

La creació de l´ordre s'inicià quant Hugues de Payns es va oferir junt a vuit cavallers flamencs i francesos al rei Balduí II per defendre els pelegrins en el viatge a Terra Santa i protegir els llocs Sagrats. Inicialment, Balduí II va accedir i, amb tot, li oferí uns privilegis i les edificacions corresponents a l'antic Temple de Salomó. Ben cert, la seua denominació prové d'Equites Militae Temple Salomonis. Nou anys més tard, els cavallers del Temple gaudien de reconeixement i vegeren la necessitat de fundar una ordre amb els estatuts aprovats per l'Església mitjançant la intervenció de sant Bernat de Claraval.

El 14 de gener de 1127 l'Esglèsia reconegué oficialment l'Ordre i, a més, li atorgà una regla especial. Posteriorment, el pontífex Eugeni III (1146) els concedí l'hàbit amb capa i casaca blanca i creu roja, peces arrelades molt populars de la indumentària templària.

L'evolució de l'Ordre als territoris palestins va ser gradual i es manifestà clarament a favor de les croades per combatre l'infidel i infringir-li càstig. Amb tot, altre dels quefers dels monjos eren les representacions bancàries als pelegrins. Les lluites i batalles vers els musulmans van ser constants a Jerusalem durant cent-seixanta anys (segles XII i XIII).

Abans de la creació de l'Ordre del Temple, el mar Mediterrani estava dominat pels mahometans. Els pobles de la costa vivien atemorits per les constants incursions dels àrabs (assalts que inicialment es realitzaven de nit i, posteriorment de dia). Malauradament, les reds de vigilància (torres dels sarraïns) no impedien que en cada desembarc raptaren dones i xiquets. En efecte, les ordres militars sorgiren per les necessitats de l'época. Foren el resultat de l'extensa espiritualitat cristiana i dels recursos econòmics que podien generar. A més, l'Església percebia que amb la participació en aquests projectes fomentava la fe i, al mateix temps, augmentava el seu poder. Per tant, les croades manteniren uns motius econòmics, l'objectiu dels quals era consolidar el patrimoni eclesiàstic. El recolzament d'un exèrcit era interessant per fer fora els infidels d'un lloc sant, així com d'apropiar-se de les riqueses dels sarraïns i comandar les rutes comercials pel Mediterrani.

Els Templaris realitzaren amb el recolzament de reis europeus cristians i l'Esglèsia diferents croades. L'época medieval reunia les característiques idónees per encaminar ideològicament els pobles. Aquests, estaven immersos en la incultura i açò propicià el reclutament d'individus per lluitar per la causa. L'Església oferia indulgències a tots aquells que intervingueren a les croades. Amb tot, els profetes es van convertir en els pregoners difonent l'oportunitat de la salvació. Així nasqué la primera croada, predicada per Urbà II al Concili de Clermont-Ferrand el 1095 per conquerir les terres àrabs i, alhora, acabar amb les lluites internes a Itàlia. Ben cert des de l'any descrit anteriorment fins el 1268, es van succeir les croades.

La I Croada es materialitzà amb la conquesta de Jerusalem. Tot seguit, la II Croada va ser impulsada per Bernat de Claraval el 1144. Aquesta fou un complet fracàs. Tant l'alemany Conrat III Staufencom Lluís VII de França intentaren assetjar Damasc però no ho aconseguiren. Tot i això, s'ha de destacar que les expedicions de la I i la II croada es van desenvolupar per terra. D'altra banda, les altres utilitzaren el transport marítim.

Al marge d'això, la III Croada s'organitzà l'any 1187 i els protagonistes de la qual foren Ricard Cor de Lleó, Federic Barbaroja i Felip August. En el transcurs d'aquesta campanya es va perdre Jerusalem però almenys conservaren Sant Joan d'Acre i Jaffa. Precisament en la consecució d'aquesta empresa va morir ofegat Barbaroja. En canvi, Ricard creà enemistats entre els participants quant apartà l'estendard del duc Leopold d'Àustria per fixar el seu. El resultat d'açò fou l'empresonament de Cor de Lleó quant traspassà els territoris austríacs a la tornada. El segle següent es va materialitzar la IV Croada. El 1202 els interessos econòmics van fer que s'atacara Constantinoble encara que el papa Inocenci III preferia centrar-se en l'alliberament de Terra Santa. Indubtablement aquesta campanya fou la més destructiva de la cultura islàmica. Immediatament després, el 1215 es va produir la V Croada i, igualment que la segona, fou un fracàs estrepitós. Va ser predicada al Concili de Letran i fou dirigida pel rei Andreu II d´Hongria i Joan de Brienne, monarca de Jerusalem. Uns anys més tard es realitzà la VI Croada, el 1223, aquesta es va impulsar sense vessar sang, ja que Federic II Hohenstaufen es valgué de mitjans diplomàtics per acordar la cessió de Nazaret, Betlem i Jerusalem amb el sultà d'Egipte (Tractat de Jaffa). L'any 1245 va tindre lloc després del Concili de Lyon la VII Croada dirigida pel monarca de França, sant Lluís. No obstant això, l'empresa resultà catastròfica per emmalaltir el rei i alguns nobles francesos que l'acompanyaven. Encara més, sols un important rescat econòmic va aconseguir que la cort tornara a França. Malauradament, la VIII Croada també la protagonitzà sant Lluís el 1268. Però aquesta vegada va morir de pesta a les portes de Túnez l'any 1270. Al marge d'això, també s'organitzaren altres croades. Cal destacar la desencadenada pel papa Inocenci III contra els càtars. A més a més, sant Bernat de Claraval i els Templaris va mantenir una actuació trascendental recolzant a molts càtars i mantenint una postura passiva en aquest conflicte. Així i tot, a les croades proliferaren les ocasions on participaven els xiquets. A la I Croada, Pere d´Amiens va conduir deu mil infants a la mort quant s'enfrontaren amb l'exèrcit otomà. Altra croada on teniren part els jovenets fou la que encapçalà el pastor de Vendéme, qui va agrupar trenta mil xiquets a Marsella i els conduí fins a Egipte, on es van vendre perquè realitzaren les tasques dels esclaus. I per últim, altra croada infantil va ser la coneguda com la dels Pastorets (en la que milers de jóvens alemanys moriren tràgicament en la marxa fins a Brindisi).

La ciutat d'Acre fou el fi dels grans mestres Templaris i el declivi de l'Ordre. Precisament, després de l'atac i destrucció de la ciutat de Trípoli. Allí, va morir Guillem de Beaujeu i indubtablement, la caiguda d'aquesta última posició significà, sens dubte, perdre l'urb de Jerusalem. La importància econòmica de l'ordre, com també la seua estratègica xarxa de castells, van provocar que el rei de França, l'acusara d'idolatria, sodomia i altres abusos2 ignominiosos. Felip IV va veure una possible font econòmica en el sosteniment del tron, ja que creia que si anul·lava el poder militar de l'ordre, veuria reforçat el propi poder reial. Finalment, l'últim gran mestre de l'ordre, Jacob de Molay, va morir cremat en la foguera l'any 1314 a la ciutat de París. Or, llibres, pedres precioses, documents, relíquies... (possiblement del Temple de Salomó) foren algunes de les riqueses dels Templaris. Altre material no menys interessant està a jeroglífics de pedra junt a missatges per a iniciàtics, els quals pocs han aconseguit desxifrar. En definitiva, l'Ordre del Temple materialitzà una forma de vida espiritual, guerrera i religiosa. A més, incidí positivament en l'evolució de la societat feudal i, encara més, va protagonitzar una millora substancial en la revolució arquitectònica de l'época, l'art gòtic.

Alfred Garcia Arlandis

1-Alfred Garcia Arlandis. Les tropes de xoc Almogàvers i l'Ordre dels Templaris. Isbn 978-84-616-
1630-5.
2-Juan Eslava Galan. Los Templarios y otros enigmas medievales..

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada